Arriba un dia en el que te dones conte de que has trobat una persona especial, com en poc temps una persona a la que feies almenys 10 anys que no veies, en la cual mai pensaries que tornaries a coincidir arriba a la teua vida..
T'adones de que es la persona a la que necesitaries tots els dies al teu costat, que només amb un abraç d'aquesta persona deixes de pensar en els problemes de la vida!
Llavors et preguntes si l'altra persona tindra el mateix sentiment o si només eres per a ella "una altra" entre totes les amigues..
Et dones conte de que en tots els amics que tens al món només un es imprescindible ara, els altres són tambe necesaris en alguns moments, pero si una nit no estigueren no ho notaries.. cosa que no pasa amb aquesta persona!
Em sento debíl, fragíl..com puc arribar a dependre tant d'algú? yo que sempre he anat a la meua "bola", sense fer-li cas a ningú...
El camí ens ha unit, i desde aquest moment se que mai tornare a ser la mateixa si tu no estás, que si estic un temps sense veure el teu somriure o sense pegarme unes rises de les nostres deixare de estar completa..
Estimar tant a algú en tant de poc temps..com potser? Pensar que a vegades em posso celosa cuan veig que un dels teus somriures no te'l he provocat jo! Pero com sempre ho intento disimular, perque ni tu em pertanys ni jo et demostrare lo molt que t'estimo! Perque soc així, t'estimo de la distancia, sense dirteu..disimulant! Perque tinc por que al dirte lo molt que eres per a mi et pensos que estic boja.. jaaj buenoo et pensos que estic més boja de lo que te pensaves! I perque em sentiria una tonta si tu em digueres que no sents el mateix per mí...pot ser també m'estimes en la distancia...